miércoles, 16 de noviembre de 2011

Per fi a casa, Aurelio


És una satisfacció personal. Sé que la major part de la gent no entendrà tota aquesta moguda per unes restes mortals d'algú que quasi ningú coneix. Ho entenc. Però també sé que alguns entendran el que açò significa i, des d'allà on estiga, Aurelio Blasco supose que esbossarà, com a mínim, un somriure.

"Ontinyent a Aurelio Blasco". Açò resa la corona de llorer dipositada front el seu nou lloc de descans. Per fi un breu i merescut reconeixement a la seua figura. Ontinyent recupera la memòria d'un dels seus fills per a que, esperem, ningú la torne a oblidar. Va ser un pintor molt reconegut, en alguns ambients artístics parisencs, per la qualitat de les seues obres, però gens conegut en la posteritat. Segur que mai va imaginar que 120 anys després de la seua mort anava a tornar a la ciutat on va nàixer i on va passar la seua infància i adolescència.

Per la meua banda deixe, crec, feliçment resolt aquest assumpte. Us convide a llegir més sobre Aurelio en l'article que apareixerà a la revista Almaig -estudis i documents-, que es presentarà el pròxim 16 de desembre de 2011.

Benvingut Aurelio.

No hay comentarios:

Publicar un comentario