HOMENATGE ALS MEUS AVANTPASSATS
"Apolònies" i "Xoreros", eixos són els malnoms de les meues famílies. Tots sabem que hi van haver uns anys en que els malnoms identificaven més a les persones que els propis noms.
Per part materna, sóc fill de Carmen Vegas Gramage, “l’Apolònia”, més coneguda per persones de la seua generació com "Carmina la peluquera", i mon pare (D.E.P.) era Valentí Bataller Gandía, germà de Ramón i Pepe, i fill xicotet de Ramón “el Xorero” o “Xorrero”.
Per part materna, sóc fill de Carmen Vegas Gramage, “l’Apolònia”, més coneguda per persones de la seua generació com "Carmina la peluquera", i mon pare (D.E.P.) era Valentí Bataller Gandía, germà de Ramón i Pepe, i fill xicotet de Ramón “el Xorero” o “Xorrero”.
Els "Apolònies o "Polònies", la família materna de ma mare, van heretar aquest malnom de la seua besàvia, Apolònia Calabuig, dona molt lluitadora, amb forta personalitat i bon cor, persona que es va fer de voler per família i veïns de la població. Ella, i després la seua filla Encarnació, i les seues netes Carmen i Fina, vivien al mig de la Plaça de Baix, en la mateixa casa on ara està el Museu Fester, casa on va iniciar ma mare la seua professió de perruquera i on, els meus germans i jo, vam aprendre a caminar i a còrrer.
D’aquesta família materna ve el segon cognom de ma mare, Gramage, doncs el primer cognom d’ella, i segon meu, Vegas, pertany al meu avi Iván, un abulense de Navarredonda de Gredos, combatent en la Guerra Civil, que va arribar a estes terres i va quedar prendat d’uns joves ulls que vivien a la Plaça de Baix, els de la meua benvolguda àvia Carmen, que van fer que aquest home no tornara mai més al seu poble, només que per a morir-se, quan ma mare tenia tan sols 15 anys.
Els Bataller, "Xoreros" de malnom, la família paterna de mon pare, eren treballadors de pura raça que tenien un molí fariner dels varis que hi havien a finals de segle XIX i principis del XX. Posteriorment, el meu avi Ramón i el seu germà José María eren els propietaris de la farinera de la Plaça de Baix, i qüestions familiars d’eixes de les que no paga la pena reviscolar, van fer que el meu avi abandonara el negoci familiar i tinguera que viatjar a Barcelona, ciutat on va nàixer i va passar la seua infància mon pare. Anys després, la familia va tornar a Ontinyent i va emprendre una aventura en el nou negoci emergent d’aquells anys: els tèxtil. Van tindre ordidors al Carril, i una fàbrica de mantes a Sant Rafel, anomenada Tejidos Bataller.
La família materna de mon pare eren els Gandía que vivien, i alguns encara viuen, en el Regall. M’auela Carmen, coneguda en aquells anys per “la Valentina” era un tros de pa de dona, que va tindre que criar tres fills, en els durs anys de postguerra, en plena Ciutat Vella de Barcelona. D'ací ens ve, als meus germans i a mi, eixa sensació de que Barcelona és la nostra segon ciutat. I per això també som del Barça... Encara tenim allà familia que no va tornar ací, gent a la que m'estime molt, i que s'enorgulleix molt de dir que son dels Gandía d'Ontinyent.
En fi, moltes coses més que dir,però això ja vindrà. Ara, en aquest xicotet resum, he volgut retre un emocionat homenatge als meus avantpassats, sense els quals jo no podria estar escrivint aquestes línies.
Gràcies a tots, allà on estigueu...
