Moros i Cristians: un món fantàstic

Aquesta setmana, un bon amic, tindrà una oportunitat excepcional, una oportunitat que li ha donat la Societat de Festers i l'Ajuntament d'Ontinyent, aprofitant l'esdeveniment del Mig Any Fester. Després dels seus anys d'experiència amb les càmeres, encara que és molt jove encara, realitzarà la seua primera exposició fotogràfica.

Rubén no és solament un fotògraf, és una persona amb evidents inquietuds artístiques encaminades al món de la imatge. A més d'haver realitzat curtmetratges i de tenir altres en el seu calaix de sastre, no cessa en la seua contínua formació, sabent l'importants i necessaris que són els coneixements per a diferenciar-se en el mercat de la imatge. Actualment assisteix a un curs de direcció que li proporcionarà un plus afegit a la seua professió.

Rubén és el fotògraf de la nostra Festa de Moros i Cristians i, en aquesta la seua primera finestra al món de la cultura a través d'una mostra del seu treball, vol dir-nos moltes coses diferents, vol ensenyar-nos que hi ha altre món millor, màgic i ple d'emocions.

La fita, el divendres 17 de febrer a les 20,30 hores, en el Palau dels Barons de Sta. Bàrbara, al carrer Major. La mostra estarà fins al 29 de febrer.

Enhorabona Rubén!

Per fi a casa, Aurelio

És una satisfacció personal. Sé que la major part de la gent no entendrà tota aquesta moguda per unes restes mortals d'algú que quasi ningú coneix. Ho entenc. Però també sé que alguns entendran el que açò significa i, des d'allà on estiga, Aurelio Blasco supose que esbossarà, com a mínim, un somriure.

"Ontinyent a Aurelio Blasco". Açò resa la corona de llorer dipositada front el seu nou lloc de descans. Per fi un breu i merescut reconeixement a la seua figura. Ontinyent recupera la memòria d'un dels seus fills per a que, esperem, ningú la torne a oblidar. Va ser un pintor molt reconegut, en alguns ambients artístics parisencs, per la qualitat de les seues obres, però gens conegut en la posteritat. Segur que mai va imaginar que 120 anys després de la seua mort anava a tornar a la ciutat on va nàixer i on va passar la seua infància i adolescència.

Per la meua banda deixe, crec, feliçment resolt aquest assumpte. Us convide a llegir més sobre Aurelio en l'article que apareixerà a la revista Almaig -estudis i documents-, que es presentarà el pròxim 16 de desembre de 2011.

Benvingut Aurelio.

Les casualitats existeixen?

Aquesta que conte és grossa, molt grossa. Una casualitat de 120 anys d'història, una casualitat anomenada Aurelio.

Qui m'ho anava a dir al mi. Finalment, des de fa quasi un any, em vaig decidir a donar forma a tot el que he anat trobant del pintor ontinyentí Aurelio Blasco i Maicas.

Amb la paciència per companya i sense ànim d'acabar el treball en cap data marcada, he anat recopilant i muntant part de la vida d'aquest personatge del que no sabia res no fa molt temps.

Per experiència sé que aquest tipus d'investigacions enganxen al més pintat. Aquesta vegada, l'enganxe és tal que encara no he pogut soltar amarres...

He tingut la sort de cara i algunes persones que no esperava m'han ajudat de manera sorprenent. Aurelio també està de sort ja que, després de 120 anys soterrat, he pogut trobar les seues restes a un mes vista que anaren de cap a una ossera comuna, amb el que haguera desaparegut per a sempre la seua última petjada en aquest món. En un dels cementeris més antics i bonics de Madrid descansa Aurelio des de fa més d'un segle...

Per a més informació sobre aquest pintor nascut a Ontinyent, us emplace a llegir el pròxim nombre de la revista ALMAIG, que apareixerà a principis de desembre de 2011.

Xè, quin boato!

Mirant ja cap a arrere les nostres Festes de Moros i Cristians de 2010, però encara immersos en la celebració del 150 aniversari, no he pogut resistir la temptació de publicar aquest magnífic vídeo que un bon amic va tenir la gràcia de facilitar-me.

No sé qui haurà realitzat l'exquisit muntatge, però pot ser algun dia serà joguet d'èxit en pròximes campanyes de Reixos. Tot siga que ho vegen els de Playmobil i preparen un kit amb els seus famosos ninotets i un CD amb "Chimo", "Moros Espanyols", "Bonus Christianus" o "Paquito El Chocolatero".

Bonica utopia...

Alcem-nos! La nostra vall ens necessita

Després d'uns dies negres en qué em vist desaparèixer part de la nostra casa, de la nostra Vall d'Albaida, és moment de no perdre ni un minut pensant en quines poden ser les millors maneres d'ajudar a la Natura en la lenta tasca de recuperació de les serres cremades.

Pense que el que fan falta són polítiques de reforestació amb les espècies autòctones i que aquestes no es tornen en contra del medi ambient en uns pocs anys. D'açò, caldria parlar llargament... Quant de mal es va fer en el seu temps (no fa tants anys) al mitjà natural espanyol amb nefastes repoblacions d'espècies (amb escàs valor ecològic, per no dir nul) i que únicament eren rendibles economicamente per a la indústria maderera i de celulosa.

Recordeu els eucaliptus que tan abundantment es troben a Galícia o Astúries, dels pins de repoblació que van substituir als roures i sureres en la Serra de Gata i d'un llarguíssim etc. I que passats un nombre d'anys són past dels focs o de les plagues, i altres -com algunes espècies invasores com els eucaliptus- es converteixen en uns insaciables consumidors de recursos hídrics.

Reforestem, sí, per descomptat (és molt necessari) però amb cap, sabent que probablement la nostra generació no veja el resultat final ... però que el fruit quede ací per a les futures generacions que puguen gaudir-lo.